Vaig mirar cap a dintre a través d'una finestra i el vaig poder veure, assegut sobre una cadira de fusta de color marró fosc.
L'aire de seguretat que transmetia a mi em feia sentir que no es penedia del que havia fet, la seva expressió era clara, no tenia por, mostrava seguretat. Tenia un somriure irònic de mitja cara, i encara que els seus ulls no deixaven de mirar fixament endavant, ell anava dient que sí amb el cap. Tota l'estona movia les mans com si aplaudís amb els dits sense separar la base de les palmes.
Tenia les mans damunt de les seves cames, les quals estaven obertes de bat a bat, totalment estirades, amb el cul sobre la part de davant de la cadira, mig estirat.
La cadira estava al centre de l'habitació, just a sota d'on il·luminava la llum penjada del sostre. A part de'n Nicolau, la cadira i la llum no hi havia res més allà dintre.
No vaig poder observar-lo massa temps, de seguida un senyor em va fer seguir caminant, estava en un passadís ple de finestres iguals que la de'n Nicolau, en vaig mirar un altre i vaig veure una dona plorant desconsoladament, a partir d'allò no em vaig atrevir a mirar-ne més, tenia por de trobar-me alguna situació que encara em poses més nerviosa, amb en Nicolau i la seva seguretat i la pobra dona que plorava, ja en tenia prou.
Vaig acabar el passadís mirant a terra i després seguia cap a la dreta, a mesura que m'apropava al cantó m'anava ficant més nerviosa, no savia que hi podria haver, la millor sorpresa va ser quan vaig aixecar el cap després de girar i la vaig veure parlant amb un d'ells. Encara em sorprèn la naturalitat que va tenir per explicar tot el que havia passat, estava dreta, amb el pes sobre una cama i l'altra estirada cap a un costat, anava movent les mans segons el que deia i tenia una expressió agradable, transmetia tranquil·litat, parlava amb la seva fluïdesa de sempre, no li calen ajudes per fer-se entendre.
En quan em va veure vam anar l'una cap a l'altra per a abraçar- nos, jo no em podia creure que estigués allà amb ella, era com si res haguera passat, ens vam quedar abraçades fins que va vindre un dels homes que m'havia atès a l'entrada, ens va dir que ja podiem marxar a casa, que tot havia passat i així vam fer, acceptar el que havia passat però seguir endavant amb les nostres vides.
